Inside Out, o De l'Inrevés, "és una pel·lícula que transmet
una profunda emoció i que, parlant precisament
sobre elles, sobre les emocions que ens fan
humans, navega sense
dificultat per conceptes
realment complexos plantejats amb una gran
senzillesa".
Inside Out, narra la complicació del camí de la
protagonista, la Riley, quan, amb només 11 anys, ha de deixar enrere la seva
vida en el Mig Oest i mudar-se a San Francisco. Com la resta de les persones,
la vida de Riley es guia per les seves emocions: l’Alegria, la Por, la Ira, el
Fàstic i la Tristesa. Aquestes viuen en la Centraleta de control dins del seu
cap des d'on ajuden i dirigeixen els comportaments de la nena en el seu dia a
dia.
Encara que l’Alegria intenta dominar els sentiments per mantenir-la nena en un
estat de felicitat, la Tristesa comença a canviar les coses i a fer que la
malenconia s'estengui. Una sèrie de successos fa que les dues emocions surtin
accidentalment de la Centraleta i viatgin per la ment de Riley mentre tracten
de trobar el camí de tornada.
Anàlisi
La pel·lícula comença amb el primer record de la
protagonista de pocs mesos d’edat, un record feliç dels pares mirant-la embadalits,
iniciant així una vida alegre. Es va desenvolupant interiorment, a mesura que
va creixent i comença a formar rècords, alguns d’essencials, aquells que sempre
són molt presents doncs formen de la nostra personalitat.
Però en la vida no tot és alegria, també hi ha altres
sentiments i aquests sobretot surten a flotar quan sorgeixen canvis o problemes
i, encara més si es tracta d’un canvi vital com un trasllat de casa i un canvi
de ciutat. Encara més si tens només onze anys i et veus lluny de la que ha estat la
teva casa, de les teves amistats, de les teves costums i els teus hobbies. Canvis importants com aquest fan
ballar totes les idees existencials i totes les emocions i això, sovint provoca
una crisi emocional.
Aquestes crisi es basen en lluites constants entre
positivisme i negativisme per intentar resoldre’s, com bé es reflecteix en la
pel·lícula en la lluita de l’Alegria per animar a la Tristesa, i val pensar
quelcom “demà serà un altre dia”.
Demà arriba però si a més és el primer dia en una nova
escola i no tenim bé els ànims es pot complicar i, de fet, a la nostra
protagonista se l’hi complica doncs per més que intentem reprimir la Tristesa
aquesta aconsegueix desbordar-nos, queda molt ben reflectit en el film quan
l’Alegria encercla a la Tristesa, però aquesta se’n surt i descontrola la
Centraleta impregnant rècords de tristesa, etc. Aquestes sensacions en extrem i
sense compartir-les amb els pares o algú de confiança ens poden danyar fins al
punt d’afectar a la nostra personalitat, com quan en la pel·lícula van destruint-se
les illes de la personalitat de la Riley.
Quan estem tan afectats sentim un desequilibri interior:
tenim molts sentiments alhora, sovint contradictoris inclús i, acabem per no
saber que pensem o que volem. És un fet que es reflecteix mitjançant el Tren
del Pensament el qual quan vivim una crisi interior semblant, fins al punt de
trontollar la pròpia personalitat, el tren també es pot trencar i tenint
efectes com tenir pensaments negatius. Aquests pensaments negatius són naturals
i cal controlar-los però quan pensem i decidim en calent, amb ràbia, les eleccions
mai no resulten bones, com en el film quan la Riley es decideix a fugir de
casa.
Una part la qual no ens es possible controlar, a
diferencia del pensament, és la dels somnis i la de l’inconscient. Ho podem
observar en la pel·lícula: els somnis són reproduïts per operaris del nostre
cervell els quals fan d’actors i en l’inconscient, representant com una mena de
presó, viuen les nostres pitjors pors.
Tenint en compte que la protagonista té onze anys cal
valorar que igual que creix també va madura interiorment poc a poc. En són
mostres les obres que fan els operaris a Imaginalàndia els quals trenquen i
avoquen a l’abocador coses les quals la Riley ja no hi pensa o no li dona la
mateixa importància com és el cas d’en Bimbon, l’amic imaginari d’infantesa amb
el qual havia jugat tants cops. Aquests rècords i objectes mentals un cop a
l’abocador es degraden lentament de manera que els acabem per oblidar. Però és
el que comporta créixer i fer-se gran, anar oblidant coses per deixar lloc a
noves experiències, justament el que reflecteix en Bimbon: decideix
sacrificar-se per a que l’Alegria arribi a la centraleta i la pugui “portar a
la lluna” com ell li demana. I és què en tot canvi hi ha pèrdues que, tot i que
costi acceptar, es converteixen en nous guanys.
“Un no sap el que té fins que ho perd”, és un dit que ve
al pèl doncs fixem-nos en la nostra protagonista: arrel de tot el desequilibri
emocional que sent, actua amb ràbia i és capaç de pujar sola i sense saber-ho
els pares a l’autobús que la portarà a la seva anterior ciutat però un cop
aquest arranca, sent tristesa lo qual la fa baixar del bus i tornar a casa amb
els pares. És el moment quan l’Alegria compren que la Tristesa també és
necessària en determinats moments o situacions.
La Riley torna a casa on l’esperen els pares preocupats i
junts s’obren i parlen de l’enyorança que senten de l’anterior casa i del que
ha patit. Just quan s’abracen tots tres, la tristesa dona pas a l’alegria una
altra vega i la protagonista tornar a sentir-se alegre i està més a prop de “la
lluna”, o dit d’altra manera, de la felicitat.
Amb cada canvi, cada problema o cada preocupació patim
però també madurem i descobrim noves sensacions. Els nostres cinc sentiments
protagonistes des de la centraleta, igual que la Riley, descobreixen el que és
un rècord agredolç, sentiment de tristesa alhora que d’alegria en una mateixa
situació. Però no és l’únic que descobreixen els cinc protagonistes, reben un
nou comandament amb molts, moltíssims, més botonets, un concretament especial:
el de la pubertat. La Riley retorna amb normalitat a l’experiència que li toca
viure, el canvi de ciutat, però amb una visió més positiva i una ment més
oberta a les novetats.
Valoració personal
La pel·lícula, per mi és una de les millors amb
diferència no només del seu àmbit sinó a nivell de cinema d’aquest any. Podem parlar
de les arts gràfiques que incorpora perquè són una meravella, sens dubte un
dels punts fort del film perquè cada part del funcionament interior descrit és
un autèntic paradís de l’animació. Però Inside
Out mereix que parlem més enllà
d’aquest punt ja que realment està molt ben pensada, cuida cada detall per a
que la explicació de com funciona el món interior, barrejada amb aventures per
a l’entreteniment dels més petits, resulti una experiència magnífica per
apreciar el món de l’emocional.
Personalment, el millor de la pel·lícula és de la manera
que explica com vivim aquestes sensacions interiorment, aventura viscuda per les
cinc emocions protagonistes, fen-te reflexionar i gaudir de les teves pròpies
sensacions. No puc explicar-ho millor doncs crec que és un film que tothom
hauria de veure almenys un cop, recomanable cent per cent per a nens però que
no us enganyin els dibuixos: també és per als grans! De fet com més gran ets
més en pots extreure.
Sincerament, és un repte d’infiltrar una mica d’educació
emocional a la societat que falta fa en l’actualitat, però un repte totalment
assolit! De fet encara s’haurien de fer més pel·lícules com aquesta i d’altres
mostres per treballar no a casa o a l’escola sinó en societat l’educació
emocional perquè siguem, en general, una mica més intel·ligents emocionalment
tots plegats.
Totalment recomanable!
